AMOR OSCURO
Amor oscuro, títol que recull un 11 sonets de Lorca que van quedar en el oblit. Un únic home ens presenta d’una manera deleitadora un diàleg on el mateix Lorca esdevé el centre de totes les mirades a través de diferents persones que van passejar per la seva vida, en total onze personatges.
L’escenari era bastant més petit del que estem acostumats, en forma de passadís i al voltant el públic tenia una visió completa de tot l’espai. En l’escena només hi havia un parell de calaixeres de les quals sortia el vestuari que portava en cada part. La llum acompanyada del projector que reflectia text a part de les imatges ajudava a ambientar-se i a donar forma l’obra.
Em va semblar molt interessant com anava variant el to de veu segons el personatge, tenia una veu ferma que tenia molta direccionalitat. Només es requeria d’un únic home per a representar a tots els onze personatges, tant homes com dones, i tot això era gràcies a la veu i potser a certes postures corporals, encara que a vegades era complicat distingir el personatge després ja per el diàleg més o menys te’n ensorties.
Repartiment: L'espectacle compta amb el guionatge i la direcció de Jesús Arbués, director escènic i dramaturg, titulat en Art Dramàtic per l'Institut del Teatre de Barcelona, que ha destinat gran part del seu treball al camp de la pedagogia teatral. La interpretació de l'obra anava a càrrec de Javier García Ortega.
Aquesta obra ajudava a veure les pors i inquietuds a través dels diferents homes que parlaven de Lorca d’una manera dolça i del qual en guardarien un record sempre, gran poeta assassinat durant la dictadura de Franco que va deixar enrere aquests sonets que amb tanta passió va escriure sobre els seus amants o persones estimades que l’havien guiat en el camí de la vida
NADIA
Dissabte dia 27 d’abril els alumnes del Batxillerat escènic vam poder gaudir de l’espectacle Nadia, basat en la història de la Nadia Ghulam i el seu passat a Kabul.
La companyia de la Conquesta del Pol Sud ens presenta la historia autobiogràfica de la Nadia, una noia que ens explica el seu passat a un país on les llibertats estaven restringides, on ser una dona et privava de molts drets. Ella la qual va tenir contacte amb la Guerra ens explica el que sentia i com la imaginació, les ganes de viure i demostrar la seva força per a sortir endavant la van permetre trobar aquella llibertat que tant anhelava.
Després de quedar ferida a causa de la Guerra, és portada per una ONG a Barcelona a on aprendrà la llengua i les diferents costums acompanyada d’una família que l’adoptarà i la cuidarà com si fos de la seva pròpia sang.
L’escena que se’ns presentava no estava molt decorada, una pantalla a on projectar vídeos i alguna cadira en la qual sovint hi vèiem a la protagonista o als acompanyants. Això em va fer pensar en la intenció: el missatge, la manera de narrar els fets... això era el que era rellevant, potser quan més decorat menys importància hauria rebut la història. La manera d’explicar era com si ella mateixa t’estigués explicant una història de manera que era capaç de fer riure o posar-te els pèls de punta. El seu to de veu et convidava a entrar i t’acollia de tal manera que et quedaves atrapat, escoltant cada detall.
Nadia t’endinsa dins d’un món nou, en el qual et captives, reflexiones sobre la llibertat i t’emociones. El seu to de veu era molt segur malgrat que s’entrebancava amb certes paraules en català, però en general la obra estava molt complerta i tenia un eix bastant marcat.
TEATRE RANDOM
Divendres dia 22 de Març a les nou de la nit, vam gaudir d’una peculiar representació en el Teatre Auditori de Granollers. Dos amics ens relataran diferents històries en les quals es barregen teatre i acrobàcies, aconseguint una sensació de dubte entre el públic.
Tal i com indica el nom de l’obra, és podria dir que tot girava entorn de dos amics, als quals els hi succeïen fets que no és connectaven entre un i l’altre. L’única connexió era que sempre els protagonistes eren els mateixos i doncs tot en general resultava estrany pel públic ja que no sabien exactament que era el que estaven observant. Van saber barrejar tant el teatre com les acrobàcies d’una manera bastant interessant, ja que cap dels dos temes sobreposava a l’altre i això feia que per al públic no resultés avorrit. També l’ús del vocabulari que tenien, que era més vulgar, com de carrer i això feia cridar l’atenció del públic, que molts van esclatar a riure ja que potser s’hi sentien identificats.
Van aconseguir crear un ambient a on els espectadors reien sense parar i gaudien del que veien. Els protagonistes interactuaven amb el públic, fent-los preguntes o fent aclariments sobre el que acabava de passar, això es el que penso que va donar més joc en el seu espectacle ja que els va permetre sorprendre al públic, agafar-los per sorpresa.
D’una forma random van incloure una corda per trepar-hi enmig del escenari, van fer trapezi amb una moto sobre una corda, van llençar taules... Van saber com atrapar al públic des del primer moment i els van deixar amb l’intriga d’entendre el final.
MUPPETS
Dia 23 de març, els alumnes del batxillerat escènic vam poder gaudir d’una representació amb titelles molt original. Dos titellaires professionals ens presentaren als protagonistes del show muppet.
Em va xocar bastant la creativitat de l’obra, ja que mai n’havia vist cap de semblant. Tot va començar amb la representació dels diversos personatges, cadascun tenia una veu i uns gestos diferents, que entres els 2 actors ho duien a terme. Em vaig quedar molt sobtada amb el fet que no hi hagués una història preparada per ells, el públic era el que decidia sobre quins temes es parlarien i els mateixos titelles ho representaven amb un gran humor. Cada personatge es portava a l’extrem i sempre t’enduies una sorpresa quan veies com de diferent podia arribar a ser cada titella.
Curiosament, no van fer un de tot l’escenari, tot succeïa darrera d’una cortina i una caixa de fusta d’on sortien tots els personatges en el moment d’actuar. Pràcticament no ,m’hi vaig fixar ja que estava embadalida observant les improvisacions plenes de sarcasme i que ens van fer riure a tots quasi tota la obra. Podies anar tants cops com volguessis la representació i mai et cansaries ja que els temes estaven a la nostra ma.
FANG
Dissabte 26 de gener els alumnes del batxillerat escènic se’ns va donar l’oportunitat d’anar a veure al TAG una obra titulada Fang. Que tenia com a protagonista un home que jugava amb aquest material.
L’autor de la obra és el mateix protagonista i s’anomenava Quim Girón. Que va rebre el suport de la fundació de la Pedrera i del Festival de TNT.
La sala es trobava fosca, i de cop tot l’escenari s’il·luminà. Un enorme bloc de fang era l’únic objecte que hi podíem observar. El protagonista va sortir quasi nu amb només uns pantalons posats, semblava encuriosit amb l’objecte que se li presentava davant. El volia tocar, sentir, moldejar i jugar amb ell. Fer formes, aixafar-lo i fins i tot tallar-lo en fines capes, semblava com un nen petit quan te una joguina nova. Inclús s’hi llençà àgilment sense por a caure, feia pilons amb els trossos que ell mateix havia arrencat del gran bloc i es va enfilar com si res. Semblava com si cerqués respostes a allò que tenia davant.
Era com si el protagonista tant sols volgués jugar amb allò, com si tota la concentració es centres en com moure’l i en com descobrir la seva utilitat. Mai havia vist una obra que em fes dubtar tant sobre el que estava veient, se’ns presentava un adult que tenia una mentalitat infantil. Aquest va ser un dels factors que més em va sorprendre, també el minimalisme: un home, un bloc de fang, i tot girava entorn aquests dos.
Sincerament, em va impressionar la senzillesa de la obra, pocs personatges però que junts formaven una escena acollidora i sorprenent. Va ser un moment per a poder reflexionar sobre el que es tenia davant, ja que per entendre la obra necessitaves anar més enllà.
LES LUTHIERS
Diumenge dia 17 de Març vam poder gaudir d’una oportunitat única, al Teatre Auditori de Granollers els famosos Luthiers ens van deixar compartir amb ells moments màgics i plens de comèdia musical.
Tota la representació es va centrar en el programa de Radio Tertúlia, que era duta a terme per dos dels sis components. Els dos presentadors del programa anaven parlant sobre diferents successos agafant-hi el toc satíric. Aquest toc burlesc rodejava tot l’espectable i provocava en el públic riures constants, la creativitat i l’originalitat en el que feien converteix als Luthiers en tot uns mestres de la comèdia.
L’acte, no només era còmic sinó també musical. De fet són molt reconeguts per la gran habilitat musical i la creativitat a l’hora de crear gran part dels instruments que utilitzen. A través de la música aconsegueixen fer riure al públic, i no importa l’edat de certs components, ja que tots junts són capaços de crear un ambient màgic que fa sentir al públic acollit. La virtuositat dels components amb els instruments és increïble, tots cantaven i ballaven i dominaven diversos instruments amb gran facilitat.
Els que componen la banda són: Carlos López Puccio, Jorge Maronna, Marcos Mundstock, Horacio Turano, Martín O'Connor i Tómas Mayer Wolf. Encara que no tots formen part Dels components originals. Les lletres, arrangements i direcció a càrrec de Carlos López Puccio, Jorge Maronna, Marcos Mundstock, Carlos Núñez Cortés i Daniel Ravinovich.
En conclusió, una representació espectacular plena de màgia i de riures, on la música s'uneix per crear un interessant espectacle que recollia els millors moments de Les Luthiers.
ALL WAYS:
El diumenge, vam anar a veure, fora del horari escolar, una obra anomenada ALL WAYS,una representació amb moviments i dansa emocionants que et portaven més enllà del que es veia. Diversos sentiments s’et posaven a flor de pell i et deixaven bocabadat davant de tal espectacle.
Possiblement, un dels factors que més em va agradar o més va captar la meva atenció van ser les llums i aquella espècie de boira que arribava al espectador i li permetia provar de tocar-la i sentir-la, aquest joc amb els efectes considero que és el que li donava aquest toc especial a la obra. Per altre banda, també la naturalitat dels moviments. No és veien forçats i ni la obra estava carregada de moviments que resultaven pesats per a l'espectador, sinò al contrari la senzillesa i la sensació d'embolcall que a mi personalment em va transmetre van fer que em sentis atrapada i que d'algun manera pogués entrar-hi a dins i deixar-me portar.
Potser una de les coses que no em van agradar tant va ser el fet de que tota la estona la música fos la mateixa, ja que recordo com al principi pensava que la música s'adequava perfectament, però al cap de molta estona em vaig començar a sentir confusa, i a causa d'aquest factor em vaig cansar, ja que se'm feia molt repetitiva.
En general com ja he comentat la representació em va semblar molt ben feta, els moviments que feien em traslladaven a un altre lloc i els mateixos ballarins a través dels seus balls em van portar amb ells al escenàri i em van permetre gaudir d'una cosa de la qual en tenia poc coneixement i també s'ha de dir que mai m'havia cridat gaire l'atenció la dansa. Vaig gaudir molt i vaig sortir amb moltes ganes de tornar-hi a anar.
Els ballarins que aparegueren foren: Melania Olcina, Álvaro Frutos, Maite Larrañeta, Richard Mascherin, Lucia Montes, Juan Carlos Toledo i Beñat Urretabizkaia, i l'escollit per a organitzar la direcció artística i a la vegada la coreografia de l'espectacle va ser Sharon Fridman.
A.K.A:
Divendres dia.... vam anar al teatre Llevant a veure l’obra d’ A.K.A, protagonitzada per Albert Salazar.
S’inicià amb l’aparició del protagonista assegut entre el públic, al voltant del petit escenari. Tot seguit en Carlos, un noi de 15 anys adoptat per la seva família actual ens explicà la seva historia, a on vivia, com era la seva vida diària, etc... Després de fer-nos una petita presentació entra el tema principal de l’obra.En Carlos es registra en una aplicació de lligar anomenada Tinder, a on allà coneix a la Clàudia, una noia rossa que amb la qual immediatament estableix una química especial. Malgrat que tot en la seva vida semblés que anés correctament, no era així ja que la Clàudia el posarà en un molt bon embolic.
A l’inici de la obra, sincerament, no sabia que era el que anava a veure. M’esperava qualssevol cosa menys el tema que es va veure reflectit durant l’argument. Em va sorpendre molt positivament, ja que m’imaginava que tal i com era l’inici la obra tractaria sobre la seva vida però no m’esperava que li succeís el que va passar, això em va agradar molt i penso que la forma de tractar-ho va estar molt encertada. Hi havia certes coses com ara algun dels balls que ell ballava que jo no entenia a que venien, però haig de confessar que van fer que la obra m’enganxés més. Em va agradar molt la forma en com el Carlos explicava les coses que li passaven, quasi tot s’ho prenia amb humor i era capaç d’explicar el més mínim detall del que pensava sobre les coses.
RAPAËLLE:
El divendres passat dia 9 de novembre, vam poder gaudir de la obra de teatre Rapaëlle, la qual tractava sobre una dona transsexual i la seva evolució. Explicava la seva historia amb detalls que ens van posar a tots els pels de punta.
Rapael era un noi nascut a França que es trobava pres dins d’un cos que no li pertanyia. Des de petit, quan anava de compres o quan es trobava a casa s’emprovava roba de la seva mare: tacons, vestits..., al principi no entenia que li passava, o almenys no li donava importància, per a ell vestir-se d’aquella forma era tal i com s’identificava. A mesura que avançava la seva vida, aquest sentiment anava aflorant i en públic es vestia tal i com li dictaminava el cor. Quan començà a estudiar arts, va sentir que en el lloc és podia vestir i ser tal i com ella volgués, que no la jutjaven...però quan sortia al carrer o anava en metro és sentia amenaçada per les mirades de les persones( sobretot homes), tenia por de que li succeís el mateix que a altres persones que sentien el mateix que ella. Tota la obra és desenvolupa en un escenari que conté una pantalla darrera i unes fustes per les quals ella es va movent, per a explicar la seva història, de tant en tant la Rapaëlle es va canviant de vestuari i ens mostra escenes en vídeo sobre la seva vida, els llocs pels quals havia passejat o elements claus per a la seva explicació.
SENTIMENTS:
Divendres dia 26 els alumnes de primer i de segon de batxillerat escènic vam anar a veure una obra anomenada Sentiments, la qual parlava sobre les discussions d’una parella sobre la seva relació.
Des d’un punt satíric, els dos protagonistes, durant una hora, discutien a causa dels seus problemes sentimentals, transmetent al espectador certes emocions, des del riure fins a la reflexió. El diàleg que recitaven impactava al espectador, no només per l’ús de certes paraules sinó també per com van aconseguir captar un missatge tan adaptat a la realitat. Van ser capaços de fer riure al públic i a la vegada els va permetre posar-se a la pell dels protagonistes, d’una forma impactant.
La representació s’inicià amb els dos protagonistes ben allunyats, l’un a cada extrem del escenari. Tot seguit emprengueren un diàleg sobre la incomprensió que sentia la dona per part del home, com ella creia que els dos remaven en sentits oposats i això provocava que la seva relació s’anés enfonsant. L’home, a base d’arguments és protegia, pretenia demostrar que els seus actes eren correctes i que molts cops el que feia ho feia inconscientment ja que ell era així. Els dos personatges s’estimaven i realment el que cercaven era una solució a aquest problema, que mica en mica s’havia anat fen més gran. És cridaven, reien, s’enfadaven i fins i tot ploraven, els sentiments que albergaven l’un per l’altre eren tant forts que tenien por d’allunyar-se, de separar-se definitivament.
En la meva opinió, aquesta obra ha estat molt impactant, no només per l’actuació dels dos protagonistes sinó també per com van saber tractar el teva d’una relació. El llenguatge que usaven al principi em va costar d'entedre certes paraules, el valencià no es una llengua que domini gaire.
EL PES DEL PLOM:
El dia 5 d’octubre, als alumnes de primer de Batxillerat artístic del Institut Celestí Bellera se’ns va atorgar la oportunitat d’anar a veure, al Teatre Llevant, una representació duta a terme per professionals sobre la venda d’armes il·legals.
El pes del plom, és una representació que tracta sobre com una periodista anomenada Cat, decideix emprendre un viatge per a destapar a un empresari sense escrúpols que és dedica a la venda d’armes de forma il·legal a altres països. Ella és proposa com a missió poc a poc indagant, buscar irregularitats en l’empresa que la portin a descobrir tota la trama que s'hi amaga darrera, per això haurà d’anar viatjant a diferents països per així seguir el rastre al empresari i trobar contactes que li aportin proves suficients per a condemnar-lo, la Cat està disposada a fer qualssevol cosa per aconseguir-ho. Com a conseqüència d'això la seva relació amorosa amb la seva parella és veurà afectada, els viatges i la obsessió amb aquest cas faran que la seva relació es vagi distanciant. Per altre banda, també se’ns explica la vida del empresari corrupte, com funciona el seu negoci i la seva vida personal amb la seva dona.
Els actors que interpreten aquesta obra són: Carles Gilabert, Patrícia Bargalló, Isak Férriz i Marina Fita, la part de direcció la han duta a terme l'Aleix Fauró i Isis Martín.
En la meva opinió personal considero que aquesta representació va ser d’alta qualitat. Per una banda els actors es van saber posar a la pell dels personatges fins a un punt que no semblava que estiguessin actuant. D'altre banda, em va impactar que amb tant sols unes caixes i algun decorat més fossin capaços de representar tantes situacions diferents. Jo que no estava acostumada a veure una representació amb tant de diàleg vaig sortir sorpresa i meravellada.