.

YESTERDAY

El divendres dia 8 de novembre els alumnes del batxillerat artístic vam anar al Tetre Newton per a veure en versió original al pel·licular estatunidenca de Yesterday. Aquest film va ser dirigit per Danny Boyle conjuntament amb Richard Curtis que va crear el guió. Produïda l'any 2019 i amb una durada de 116 minuts se'ns proposa un film dolç de comèdia típica americana amb una banda sonora basada en els temes dels Beatles.

La trama parla d'un músic anomenat Jack Malik que toca en bars i altres establiments però que no te moltes esperances en tenir una prospera carrera musical. La seva amiga de tota la vida l'empeny a no rendir-se i es converteix en la seva mànager per així no apagar  el se talent musical. Un dia, després d'un apagón a tot el món, tothom oblida l'existència del famós grup dels Beatles i ell com a idea per a no perdre el llegat de la banda, fingeix haver composat les cançons i s'atribueix tot el mèrit. Apareixen personatges coneguts com ara Ed Sheeran, que acompanyen al protagonista en tot el seu recorregut. Poc a poc va guanyant fama per les lletres i la música i acaba entrant de ple en el món del típic famós amb una gran discografia. Durant aquest procés de fama i diners ens trobem una reflexió molt profunda respecte al preu de la fama, com la vida segueix i ens perdem coses per prioritzar coses materials que algun dia finalitzaran. El nom del film rep el títol de Yesterday fent referència a aquesta cançó famosa dels beatles que és de les més reconegudes. 

Les imatges i la gravació eren d'alta qualitat, és captaven bé els detalls i és jugava molt amb els colors càlids, a més cal esmentar el to sarcàstic del qual està empapada tota la peça que manté un diàleg còmic i reflexiu, el diàleg molt eloquent també i és basa en el humor anglès com ara passa amb la de Bridget Jones, Love actually o cuatro bodas y un funeral. 

Hi havia molts temes que estaven clars: el amor, el tema musical, la sort...el protagonista experimenta experiències molt grans de cop i això el fa anar dubtant dels passos que fa però al final és deixa emportar per les llums, les grans discogràfiques... la música i les cançons escollides marquen el recorregut de la pelicul.la i acompanyen al espectador a cantar les cançons que ja coneixen de la banda.

Com a pel.licula dins el seu gènere no surt gaire del rol, comèdia i humor i els personatges acaben en un final bastant esperat segons el meu parer. Per a mi la línia cronològica estava molt marcada i això ajuda molt al públic a entendre tot el que veu. Era un film clar i amorós que ens ofereix una distopia amb un fet que succeeix però en el món creat pel guionista, això dona un atac sorpresa que per a mi va ser l'únic al llarg de tot el film. Musicalment estava bastant bé, m'esperava que s'enfoqués cap una altre banda però està força bé i el repertori escollit s'havia posat bé al paper.

En el repartiment de la pelicula hi trobem actors poc coneguts, jack interpretat per Himesh Patel, Ellie interpretat per Lilly James, Rocky per Joel Fry I Gavin interpretat per Alexander Arnold


Llistat d'esteorotips:

-els pares del protagonista

- la historia cliché Amorosa

-la bellesa que has de tenir per a produir música

 

​

​

​

​

​

 

 

 

 

 

 

NEORREALISME

 

CONCEPTE

El concepte de neorrealisme va ser creat el 1943 per l'escriptor, dramaturg i crític de cinema italià Umberto Barbaro, en un manifest publicat a la revista Carmine on reivindicava un nou cinema alliberat tant dels tòpics del cinema d'exaltació nacional i propaganda feixista com del cinema comercial que Fins llavors s'imposaven a Itàlia. Calia redescobrir Itàlia i la seva gent, després d'anys de manipulació, mitificació i idealització sota la dictadura de Mussolini. Les Seves propostes foren recollides per un grup de joves directors (Rossellini, de Santis, de Sica, Visconti, Fellini, Passolini, ...) i guionistes (Fellini i Zavattini) que desenvoluparen a nivell pràctic aquesta avantguarda. El gran guionista Cesare Zavattini va definir el neorrealisme com «una nova manera de fer cinema, un mena de gran judici domèstic i universal al mateix temps, una presa de consciència del ciutadà davant certes situacions doloroses, en contra de la tendència generalitzada de d' evitar a els exàmens de consciència radicals ".

 

CONTEXT HISTÒRIC 

El neorrealisme es desenvolupa en una Itàlia afectada per vint anys de dictadura feixista, arassada per la II Guerra Mundial. i ocupada per les forces d'alliberament anglo-nordamericanes. Es tracta d'una Itàlia en procés de reconstrucció i de desintoxicació després de vint anys de manipulació educativa i mediàtica del feixisme, amb gravissims probles econòmics i socials derivats de la davastadora destrucció provocada per la guerra: ciutats bombardejades, ports, ponts, carreteres, tunels, ferrocarrils i embassaments greument danayts, centrals elèctriques, indústries, camps de cultiu i granges destruïdes, centenars de milers de desplaçats, refugiats sense casa, ferits, ... No hi havia diners, especialment per reconstruir els estudis, adquirir material i produir cinema, donat que les prioritats dels pocs recursos que hi havia eren unes altres. Per tant, el cinema neorrealista haurà de treballar per mostrar aquesta realitat amb uns recursos i pressuposts molt baixos.

 

 

CARACTERÍSITQUES DEL CINEMA NEORREALISTA 

 

• Recerca d'un realisme absolut, una descripció pura de la realitat, prescindint de qualsevol mena d'efecte o trucatge. No són documentals com en el cinema-ull soviètic però fan films de ficció tan realistes que s'apropen al gènere documental.

 

• Amb la màxima objectivitat possible adoptar un punt de vista moral i compromès amb la societat per mostrar i denunciar els problemes socials i les injustícies sense caure en la manipulació pròpia de l'època feixista.

 

• Rebuig dels drames històrics, l'adaptació de novel·les o el cinema d'herois; retorn a les persones anònimes i vulgars, les classes humils, a les preocupacions qüotidianes, i a les històries íntimes i sense importància aparent, temes que el cinema de Hollywood havia evitat per la seva suposada manca d'interés general.

 

• Pressuposts molt baixos, cal fer les pel·lícules amb molts pocs diners.

 

• La manca de material i d'estudis de rodatge llança a aquests cineastes a rodar al carrer, amb escenaris reals (no hi ha mai decorats), sense llum artificial, cercant així el màxim realisme i verosimilitut.

 

• S'eviten els actors professionals i s'usen actors aficionats o fins i tot als protagonistes reals de les històries interpretant-se a si mateixos.

 

• Rebuig del maquillatge i dels vestuaris postissos, s'usen vestuaris autèntics i reals.

 

• Diàlegs molt senzills i lineals.

 

Pelis més representatives del cinema neorrealista:

 

1. Roma, città aperta (1945, Rossellini)

 

L'òpera prima del neorealisme italià. Inicia la trilogia de la guerra de Rossellini (al costat de Paisà i Germania, anno zero). Presenta històries veritables de diferents personatges després de l'ocupació nazi de Roma. Va obtenir la Palma d'Or a Cannes i una nominació al millor guió als Oscars.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

2. Ladri di biciclette (1950, De Sica)

 

Amb aquesta obra Vittorio de Sica passa d'actor a director. Narra la història d'un home a qui, en el seu primer dia de treball, li roben la bicicleta, un mitjà indispensable per realitzar la seva tasca. L'actor protagonista d'una angoixant recerca per la ciutat de Roma era, en la vida real, un obrer. Va aconseguir el Globus d'Or i el BAFTA a la millor pel·lícula estrangera, així com la nominació al millor guió als Oscars.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

3. Germania, anno zero (1948, Rossellini)

 

Tanca la seva trilogia de la guerra, sent la més pessimista de les tres pel·lícules. Rossellini ens mostra el món en ruïnes de la realitat italiana des dels ulls d'un nen, amb un tràgic final sense cabuda a Hollywood en la seva època. De nou l'horror de la guerra és protagonista, com ja passava a Roma, città aperta.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

4. Riso amaro (1949, De Santis)

 

Giuseppe de Santis retrata la vida dels que treballen en els arrossars del nord d'Itàlia. El seu protagonista inicia un viatge cap a un lloc nou, on poder guanyar-se la vida en els arrossars. El seu argument li va valer una nominació per als Oscar. Com a curiositat, va ser durant el rodatge d'aquesta pel·lícula quan l'actriu Silvana Mangano va conèixer al que seria més tard el seu marit, el famós productor Dino de Laurentis.

 

 

 

 

 

​

​

​

​

​

 

5. Miracolo a Milano (1951, De Sica)

 

En aquest cas suposa una excepció dins de l'enorme realisme present en aquestes pel·lícules. Considerada com "conte neorealista", s'allunya de l'habitual missatge pessimista gràcies al entranyable de la seva fantasia. Un jove orfe, Toto, viu en els suburbis de Milà, lloc on els habitants es veuran forçats a abandonar després de la troballa de petroli a la zona. Va obtenir la Palma d'Or a Cannes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

6. La strada (1954, Fellini)

 

Més enllà d'aquesta frontera que marca la fi del neorealisme el 1952, és l'obra mestra que suposa la conclusió d'aquest període per a nombrosos autors. Catapultarà a la fama mundial a la parella formada per Giulietta Masina i Federico Fellini. La jove Gelsomina acompanya el mesquí Zampanò (Anthony Quinn) en una gira circense. Fellini havia col·laborat amb Rossellini en el guió de Roma, città aperta, sent a La Strada on durà a terme un homenatge a les seves dues passions: el neorealisme italià i el món del circ i l'espectacle.

DIRECTORS: Rossellini, Visconti, Vittorio de Sica, Cesare Zavattini, Federico Fellini, Pier Paolo Pasolini...

 

 

 

SI ESTIGUESSIS AQUÍ- CURT NEORREALISTA

 

 

GUIÓ LITERARI

 

Una dona de família humil a la cuina, preparant el dinar, es dona compte que hi ha poques provisions a causa de la guerra. Recorda al seu marit, mort en combat. 

Para de fer el que estava fent, es recolza a la taula i comença el seu monòleg explicant les condicions de la guerra i totes les situacions que recorda amb el seu marit i fills. (Mirant tot amb nostàlgia).

Surt al camp i deixa unes flors recolzades a un arbre en honor al seu marit.

Després pensa en els seus fills, i l’ho feliços que podrien ser si no hi haguessin les condicions de postguerra que vivien.

 

INT. CUINA . DIA

Una dona de família humil a la cuina, preparant el dinar, es dona compte que hi ha poques provisions a causa de la guerra.

 

INT. CUINA. DIA

Para de fer el que estava fent, es recolza a la taula i recorda al seu marit, dient:

 

• Ai, si estiguessis aquí… 

• Encara el puc veure, és com si no hagués marxat mai, com li agradaven els meu plats… ara ni els nens ni jo podem provar un mos. 

• Tu si que no podrás tornar a provar-ho… (ironia i nostàlgia)

 

INT. CASA. DIA

​

-Tant de bó aquell dia no se’t haguessin emportat

- Tant de bó l’Alessandro, la Stella, tu i jo poguessim tornar a compartir dinars, sopars, caminades pel bosc…

- Ai, si estiguessis aquí…

 

• Si la guerra no hagués esclatat, i no s’et haguessin emportat al front, per lluitar per la pàtria, ara mateix trobaria les forçes per seguir lluitant contra la pobresa, la gana… per poder donar tot als nostres fills i que tinguin una vida honrada.

 

EXT. CAMP. DIA

Mira el paisatge, deixa les flors al costat d’un arbre en honor al

seu marit.

 

-Ai, si estiguessis aquí...

 

 

STORYBOARD:

 

L'espai representat és basa en una casa bugesa de camp per la zona de Vilanova del Vallès. La casa tenia tres plantes i era de l'any 1880, de manera que seguia aquest ambient que cercàvem.

 

 

​

​

​

 

 

 

 

 

 

 

​

​

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ordre de plans: la protagonista a la cuina (pla general), la ma en el armari buit (pla al detall), la dona a la sala d'estar(pla general), el rostre (primer pla), dos altres plans generals en la sala d'estar també, dona prop de l'escala (pla mitjà), altre cop a la cuina amb unj pla general, dona repenjada a la porta( pla mitjà), dona sortint de la casa(pla general), passejant pel jardí(pla americà), dona deixant flors a la tomba(pla detall), enfocament de les flors(pla detall) i per últim un pla general de la dona tornant cap a la casa.

 

VÍDEO:

 

 

​

​

​

​

​

 

 

​

​

​

​

Aquest és el resultat del nostre projecte basat en la corrent neorrealista, amb l'actriu Laura Monje que ens ha ajudat a poder-ho dur a terme. El lloc de gravació és una casa per Vilanova del Vallés construida cap al 1880 i que dona aquest ambient que cercàvem per al vídeo.

 

 

MÚSICA:

​

​

​

 

 

 

 

 

CARTELL:

 

Està inspirat en el cartell del film El Ladón de Bicicletas, amb l'estètica i els colors emprats. En el cartell hi trobem a la protagonista amb les flors a la ma davant de la casa, amb un rostre pàl·lid. Està en color enlloc d'en blanc i negre com en el curt perquè el que vam agafar d'inspiració també usava aquesta tècnica.

 

 

 

 

 

​

​

​

​

​

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

CINEMA/CORRENTS

Cinema soviètic: Corrent avantguardista que va dominar la producció cinematogràfica russa des de la revolució soviètica fins a poc després de la Segona Guerra Mundial. Estava en contra de l'ús creatiu del cinema en sonor, de fet els principal directors del cinema soviètic van firmar l'any 1928 un manifest assenyalant els perills que la paraula i els diàlegs esclavitzessin la llibertat creativa del muntatge, postulant un ús antinatural i asincrònic del so. 

Autors més representatius: Sergei Eisenstein, Lev Kuleixov, Dziga Vertov...

Alguns exemples en serien:

Octubre (S. M. Eisenstein, 1925)

La fi de Sant Petersburg (Vsevolod Pudovkin, 1927)

 

 

 

 

​

 

Surrealisme:El surrealisme com a avantguarda va ser fundat a principis dels anys 20 del segle XX per André Bretón. L'artista francès assentà les bases del moviment en el manifest publicat el 1924. Va sorgir com un estil literari, però aviat es va extendre a altres arts, entre elles la pintura i la fotografia. En poc temps es va convertir en un moviment artístic universal.

Rayogrames: Tècnica fotogràfica sense càmera emprada des del segle XIX per la que s'obté una imatge única amb la silueta d'objectes colocats sobre un paper fotosensible exposat a la llum.

 

 

 

 

Shadografia: es una tècnica fotografica creada pel pintor alemany Christian Schad (1894-1982) consistent en fotografies sense càmera (com després farien Man Ray o Moholy-Nagy) dins dels anomenats fotoexperiments dadaistes.

 

 

 

Característiques generals:

 

-Confusió espai-temporal.

-Humor negre, i fins i tot cruel.

-Cobra importància l'erotisme.

-La imatge cobra un nou caire, sent avaluada com un tot més que com un part.

-Importància de la fosa i el muntatge, moltes vegades arbitrari.

-Mostra un univers oníric.

-Ideat a el marge de tota estètica i moral.

-Utilitzat per criticar i escandalitzar.

Pelicul.la representativa: UN PERRO ANDALUZ

El director és Luis Buñuel i la banda sonora va ser feta per Richard Wagner. El guió va caure a mans de l'artista surrealista Salvador Dalí.

 

 

 

 

 

 

Expressionisme: sol ser entès com la deformació de la realitat per a expressar de forma més subjectiva la natura i l'ésser humà, donant més importància a l'expressió dels sentiments més que a la descripció objectiva de la realitat

Amb els seus colors violents (en la pintura), la seva temàtica de soledat i de misèria, l'expressionisme va reflectir l'amargor que va envair els cercles artístics i intel·lectuals de la societat alemanya prebèl·lica i d'entreguerres, amargor que provocà un desig vehement de canviar la vida, de cercar noves dimensions a la imaginació, de renovar els llenguatges artístics.

 

Algunes obres a remarcar: 

 

Metropolis (Fritz Lang, 1926)

Nosferatu (F.W.Murnau, 1922)

 

 

 

​

Neorrealisme: És aquell cinema que en el que es busca plasmar la realitat de la societat italiana del moment evitant els tòpics del cinema comercial dels Estats Units, treballant amb pressupostos molt ajustats que obligaven als cineastes a rodar en espais exteriors amb actors no professionals, sense vestuari ni maquillatge i altres materials que puguin resultar cars. Amb el neorealisme, es fuig de la buida grandiloqüència feixista dels anys anteriors i s’adopta un to marcadament realista. L’ambient cultural del periode de postguerra era sofisticat, fals i mafiós. El neorealisme el va substituir per noves idees, pensaments, certeses , curiositats i somnis.

Autors més rellevants:Roberto Rossellini, Vittorio de Sica, Luchino Visconti...

Nouvelle vague: Moviment cinematogràfic francès, nascut el 1958 com a reacció al cinema d’aquell moment, eminentment literari. De primer fou només una actitud crítica, manifestada mitjançant la revista Cahiers du Cinéma, però ràpidament es consolidà, i el 1959 dos joves realitzadors aconseguiren a Canes els premis al millor film (Orfeu negro, de Marcel Camus) i el millor realitzador (François Truffaut per Les quatre-cents coups). A partir d’aquell moment la indústria cinematogràfica francesa obrí les portes a una sèrie de nous realitzadors que imposaren una valoració nova de la capacitat expressiva de la imatge per ella mateixa, com ja havien fet els grans clàssics del cinema (Griffith, Eisenstein, Chaplin, etc.). 

 

 

 

 

Cinema d'autor: el director té un paper preponderant en basar-se normalment en un guió propi, i realitza la seva obra al marge de les pressions i limitacions que implica el cinema dels grans estudis comercials, cosa que li permet una major llibertat a l'hora de plasmar els seus sentiments i inquietuds en la pel·lícula. En el cinema d'autor, l'autor és normalment identificable o recognoscible per alguns trets típics a la seva obra.

Es considera que el cinema d'autor va iniciar a classificar-se de aquesta manera a partir d'aproximadament la dècada de 1960 (tot i que ja es debatia aquest terme des de temps enrere) quan, en contra del neorealisme italià, moviment que proposava un cinema més real, filmant, per aconseguir-ho, en locaciones naturals en lloc d'estudis de gravació i amb persones comuns en lloc d'actors professionals, la nova onada de cinema francès va proclamar la importància de la visió de l'autor, de director o guionista, per modelar les històries, per donar forma a aquesta realitat de la qual parlen altres autors.

Algunes de les obres més representatives: 

Amarcord (Federico Fellini, 1973)

Andrei Rubliov (Andrey Tarkovskiy, 1966)

 

Dintre del cinema d'autor trobem diversos directors actuals ben famosos com ara Tarantino, Almodovar o Woody Allen

 

​
 

Dogma 95: és un moviment fílmic desenvolupat el 1995 pels directors danesos Lars von Trier, Thomas Vinterberg, Kristian Levring  i Soren Kragh-Jacobsen. La seva meta es produir pel·lícules simples, sense modificacions en la postproducció, posant èmfasi en el desenvolupament dramàtic.

Les pel·lícules Dogma, es caracteritzen per lluir un certificat que atorga l'autenticitat del projecte i d'un nombre de matrícula. Aquest certificat ho expedeix un comitè de jutges que valoren la pel·lícula i s'asseguren compleix amb el vot de castedat.

 

-El rodatge s'ha de realitzar fora de l'estudi, no poden ser introduïts accessoris i decorats.

-No es pot utilitzar música excepte si hi és present en la escena que es grava. 

-La càmera ha de ser sostinguda en ma, qualssevol moviment amb la mà queda autoritzat.

-Pelicul.la en color, si hi ha poca llum l'escena ha de ser tallada o es pot muntar només una llum sobre la càmera.

-Trucatges i filtres prohibits,.

-La pelicul.la no ha de contenir cap escena superficial. 

-No hi ha canvis temporals o geogràfics 

-Els films de gènere estan prohibits

-format de 35 mm x 10. El director no apareix en els crèdits.

 

 

FILMS REPRESENTATIUS: 

Festen de Thomas Vinterberg(1998)

Idioterne de Lars Von Tier(1998)

Mifunes sidste sang de Soren Kragh-Jacobsen(1999)

Lovers de Jean Marc  Barr(1999)

 

 

 

 

CINEMA ESPAÑOL DELS ANYS 80

El cinema nacional ha de competir amb vint anys de cinema estranger

prohibit, i difícilment podia sortir ben parat d'aquesta antología represada del millor de el cinema mundial que, a més a més,acumula les plusvàlues del que no permès. Com observaria Garcia Sánchez, el públic pagava idèntic preu per veure Superman en espanyol

que per qualsevol altra pel·lícula nacional, la qual cosa equivalia a comprar

un Mercedes pels mateixos diners que un Sis-cents. D'aquí les dificultats per fer-se sentir dels directors espanyols amb pel·lícules més que estimables, que no obtenen el reconeixement que previsiblement haurien aconseguit en circumstàncies més favorables. És el cas d'obres com Canvi de sexe (1977) de Vicente Aranda; La Sabina (1979) de

Borau; Somnàmbuls (1978), Al cor de bosc (1973) i Marauillas

(1980) de Gutiérrez Aragó; Els ulls aenclarlos (1978), Mamà compleix cent

anys (1979), De pressa, de pressa (1980), Dolços hores (7981) i Noces de sang

(1981) de Saura; Parranda (1977) o Reina pastanaga (1978) de Gonzalo

Suárez; Bilbao (1978) i Caniche (1979) de Bigas Luna; Anebato (1979)

d'Iván Zulueta. Molts dels directors que debuten en aquestos anys

es queden a la cuneta, perquè no és fàcil treballar en aquestes condicions.